La pel·lícula de Stanley Kubrick es caracteritza per extremes audàcies d'experimentació formal: accelera o alenteix el temps narratiu, utilitza la composició en fris durant l'escena en la qual la colla actua com a conductors suïcides, utilitza de vegades la càmera manual i el gran angular, recorre al collage amb fragments de pel·lícules antigues, en algunes ocasions anticipant la tècnica del videoclip, engendra el gènere de les pel·lícules ultraviolentes, que tant joc donaria posteriorment, i utilitza la innovadora música electrònica al de nou creat sintetitzador Moog del compositor Walter Carlos, ara Wendy Carlos després del seu canvi de sexe.
L'estètica de la pel·lícula, així mateix, és trencadora en el llenguatge i en l'ímpetu desmitificador i cínic que trasllueix. El missatge moral que deixa és que és millor ser dolent per voluntat, a ser bo per obligació (tal com el diu el capellà). També trobem un missatge d'índole moral al començament de la pel·lícula on Alex i els seus drugos troben el vell borratxo i aquest els enfronta.
El guió, tanmateix, s'inspira en l'edició nord-americana de la novel·la que mancava de l'últim capítol en el qual el protagonista es regenera. La pel·lícula ha causat gran impacte des de la seva estrena, sobretot perquè compta amb escenes de violència explícita, i particularment cruel en algunes escenes.
Com s'explica al documental Stanley Kubrick: una vida en imatges de Warner Bros., publicat el 2001; en la seva estrena va tenir tanta repercussió que, a Anglaterra, es van succeir una sèrie de crims perpetrats per joves que suposadament es veien inspirats per la pel·lícula. Stanley Kubrick es va trobar sota una gran pressió, ja que alguns mitjans li apuntaven a ell com a culpable del succeït.
Kubrick es va veure seriosament afectat, no només perquè residís a Anglaterra, sinó per saber que no tots havien interpretat correctament els missatges que subjeuen després de la violència que mostra a la seva obra. Davant d'aquesta situació, Kubrick va forçar la Warner a la qual retirés per complet la distribució de la pel·lícula de Gran Bretanya, després de seixanta-una setmanes en cartell.
Això mostra la gran llibertat de què gaudia el director (en ser capaç d'imposar una decisió personal a uns grans estudis), així com la seva gran determinació. La Naranja Mecánica no va poder ser vista a la Gran Bretanya fins després de la mort de Stanley Kubrick, el 1999.
El fons de la pel·lícula és suggeridor. Un tema polèmic i contemporani: com tractar la violència i el crim en les societats? té algun sentit la figura de la presó o només és un mecanisme que no ataca a fons les causes d'una societat en descomposició?
El que no ens adonem és que l'ésser humà sempre torna als seus origenes, el ser castigat no porta a res, una persona no pot canviar per mitjans externs, l'ésser humà només canvia quan ell desitja fer-ho.
Aquí us deixo el trailer de pel·lícula. Si no l'heu vist, us la recomanu, és un dels clàssics indispensable.
