LA NARANJA MECÁNICA

La pel·lícula de Stanley Kubrick es caracteritza per extremes audàcies d'experimentació formal: accelera o alenteix el temps narratiu, utilitza la composició en fris durant l'escena en la qual la colla actua com a conductors suïcides, utilitza de vegades la càmera manual i el gran angular, recorre al collage amb fragments de pel·lícules antigues, en algunes ocasions anticipant la tècnica del videoclip, engendra el gènere de les pel·lícules ultraviolentes, que tant joc donaria posteriorment, i utilitza la innovadora música electrònica al de nou creat sintetitzador Moog del compositor Walter Carlos, ara Wendy Carlos després del seu canvi de sexe.

L'estètica de la pel·lícula, així mateix, és trencadora en el llenguatge i en l'ímpetu desmitificador i cínic que trasllueix. El missatge moral que deixa és que és millor ser dolent per voluntat, a ser bo per obligació (tal com el diu el capellà). També trobem un missatge d'índole moral al començament de la pel·lícula on Alex i els seus drugos troben el vell borratxo i aquest els enfronta.




El guió, tanmateix, s'inspira en l'edició nord-americana de la novel·la que mancava de l'últim capítol en el qual el protagonista es regenera. La pel·lícula ha causat gran impacte des de la seva estrena, sobretot perquè compta amb escenes de violència explícita, i particularment cruel en algunes escenes.

Com s'explica al documental Stanley Kubrick: una vida en imatges de Warner Bros., publicat el 2001; en la seva estrena va tenir tanta repercussió que, a Anglaterra, es van succeir una sèrie de crims perpetrats per joves que suposadament es veien inspirats per la pel·lícula. Stanley Kubrick es va trobar sota una gran pressió, ja que alguns mitjans li apuntaven a ell com a culpable del succeït.


Kubrick es va veure seriosament afectat, no només perquè residís a Anglaterra, sinó per saber que no tots havien interpretat correctament els missatges que subjeuen després de la violència que mostra a la seva obra. Davant d'aquesta situació, Kubrick va forçar la Warner a la qual retirés per complet la distribució de la pel·lícula de Gran Bretanya, després de seixanta-una setmanes en cartell.


Això mostra la gran llibertat de què gaudia el director (en ser capaç d'imposar una decisió personal a uns grans estudis), així com la seva gran determinació. La Naranja Mecánica no va poder ser vista a la Gran Bretanya fins després de la mort de Stanley Kubrick, el 1999.

El fons de la pel·lícula és suggeridor. Un tema polèmic i contemporani: com tractar la violència i el crim en les societats? té algun sentit la figura de la presó o només és un mecanisme que no ataca a fons les causes d'una societat en descomposició?


El que no ens adonem és que l'ésser humà sempre torna als seus origenes, el ser castigat no porta a res, una persona no pot canviar per mitjans externs, l'ésser humà només canvia quan ell desitja fer-ho.

Aquí us deixo el trailer de pel·lícula. Si no l'heu vist, us la recomanu, és un dels clàssics indispensable.

L'ETERNA I INÚTIL DISCUSSIÓ. L'ART I EL DISSENY

Tenen espais en comú l'art i el disseny?

Art i disseny solen ser dos termes que es confonen conceptualment. Inicialment, creiem que tots dos tenen elements en comú,però les diferències entre ambdós són més que evidents. Per tant, no crec pas que podem posar els dos conceptes dins un mateix sac.

Per una banda, quan parlem d'art, a la majoria de nosaltres ens ve al cap obres com les pintures de Delacroix, Matisse; escultures gregues; edificis arquitectònics com la Catedral de Notre Dame, etc. És evident que aquestes comparteixen una "bellesa" que les fa úniques i considerar-les una obra d'art. A més, essencialment l'art es fa preguntes, són representacions dels pensaments més profunds dels autors. Plasmen les seves inquietuds en una pintura,una escultura...Per aquest motiu, per molts autors és difícil considerar el disseny com a art.

En canvi, el disseny no té pas l'intenció de fer-se preguntes. El seu principal objectiu és donar respostes a un problema plantejat per un client que busca una cosa concreta. Normalment, mitjançant un bon disseny, es busca una efectivitat comunicativa que comporti beneficis pel client que ho ha sol·licitat.

Per tant, podem comprovar que l'art i el disseny no comparteixen unes mateixes finalitats. Així doncs, tot i que penso que no es pot emmarcar el disseny dins de l'art. Trobo que aquest en ocasions sí que s'inspira en les arts, i per tant, tenen un petit punt en comú.

Al voltant d'aquesta qüestió, he trobat una opinió que considero interessant i que s'ajusta al que he comentat. Cliqueu aquí: http://foroalfa.org/A.php/Por_que_el_arte_no_es_diseno/63


Per últim, volia deixar una imatge sobre una campanya de Apple, amb un disseny propi i efectiu, és a dir, compleix perfectament la seva intenció comunicativa. Però, creieu que es pot considerar art?

Per si voleu veure l'anunci de la campanya.

ANDY WARHOL

Andy Warhol va ser un artista nord-americà nascut el 6 d'agost de 1928 i que va morir el 22 de febrer de 1987. Va ser la figura més destacada del moviment pop art. Després d'una exitosa carrera com a il·lustrador de revistes i de publicitat, Warhol es va fer famós a tot el món pel seu treball com a pintor i cineasta d'avantguarda.

Com a figura pública és recordat per haver estat vinculat a cercles socials molt diversos, fins i tot antagònics, com la bohèmia novaiorquesa, intel·lectuals reconeguts, celebritats d'Hollywood o rics aristòcrates.

Va ser un personatge polèmic durant la seva vida - alguns crítics qualificaven les seves obres com pretencioses o bromes pesades - i des de la seva mort el 1987 és objecte de nombroses exposicions retrospectives, llibres i documentals. No en va, està considerat com un dels artistes més influents del segle XX.

"Art is what you can get away with". Andy Warhol

RICHARD AVEDON

Marilyn Monroe, fotografiada per Avedon


Reputat fotògraf de moda i gran retratista va començar la seva carrera professional en els anys cinquanta realitzant esplèndids treballs de moda per a la revista Harper's Bazaar, on va acabar convertint-se en Cap de Fotografia. Posteriorment, hauria de col·laborar igualment amb altres revistes com Vogue, Life i Look.

Sense cap dubte, va ser el gran fotògraf de la moda durant els anys seixanta i setanta. En els seus treballs va aconseguir elevar la fotografia de moda al rang de l'artístic, en aconseguir acabar amb el mite que els models havien de projectar indiferència o submissió. Al contrari, en les seves fotografies els models eren personatges lliures i creatius en els seus gests dins d'escenaris dinàmics i sota esquemes compositivos prèviament decidits.

Els seus retrats, aparentment senzills però profundament psicològics, de personalitats famoses i desconegudes posant davant un immaculat fons blanc, mostren un curós fotògraf capaç de plasmar en paper fotogràfic trets inesperats dels rostres de personatges de l'envergadura de Truman Capote, Henry Miller, Humphrey Bogart o Marilyn Monroe, entre molts d'altres. El seu mètode era senzill però efectiu, la derrota anímica del contrari fotografiat a través de llargues i cansades sessions de fins a quatre hores. Així nu, el retratat i indefens era capaç de mostrar la seva personalitat més sincera.

El propi Richard Avedon

L'any 1979 va començar el que hauria de convertir-se en un dels seus treballs més importants. Per encàrrec del Museu Amon Carter, de Fort Worth (Texas), Avedon va dedicar cinc anys a recórrer l'Oest dels Estats Units per documentar les persones que mai no escriurien la història del seu país.

En aquesta obra, titulada IN the American West, ens presenta a grangers, miners, rodamons, prostitutes, mestresses de casa, presos, texans de marrada o empleats de petites oficines, etc.; en fotografies de gran format fetes amb llum de dia, a l'aire lliure i com sempre, davant d'un fons blanc. Gens no hi ha en ells del sonsomni americà o de la terra promesa, però són retrats d'individus que han estat observats i artísticament elevats per la cambracàmera d'Avedon mitjançant una composició sòbria, aconseguint així una considerable força expressiva.

Al terme del projecte, Avedon havia recorregut un total de 189 poblacions en 17 estats; havia fotografiat 752 persones utilitzant al voltant de 17,000 plaques de pel·lícula. D'aquesta col·lecció, va escollir 123 retrats que conformarien la sèrie IN The American West 1979-1984. A més del gran format utilitzat per a les seves fotografies de moda o retrats, va desenvolupar una obra en paral·lel, utilitzant el pas universal, que reflecteix les seves vivències més personals, com a viatges o records familiars.

Obtingut de “http://es.wikipedia.org/wiki/Richard_Avedon“

HENRI CARTIER-BRESSON

Henri Cartier-Bresson. FRANCE. The Var department, Hyères 1932

Nascut a França al 1908, Cartier-Bresson des d'un principi va desenvolupar una gran afició per la pintura, en concret pel surrealisme.

Al 1932, Bresson descobreix la càmara Leica, i des de llavors comença la seva passió per la fotografia. Conegut pel seu concepte d'"instant decisiu", Bresson va ser un dels fundadors de l'agència Magnum, conjuntament amb Bill Vandivert, Robert Capa, George Rodger i David "Chim" Seymour al 1947.

“Para mí, la fotografía es situar la cabeza, el corazón y los ojos en la misma línea visual. Es un estilo de vida”.

Aquí us deixo algunes de les seves millors fotografies.